Els Pastorets

Ahir, dia de St. Esteve, vam anar a veure els pastorets que fan el grup de teatre del poble (dic poble, perque realment no entenc que li diguin ciutat, al ser tan petita, coses meves).

L'any passat van ser realment divertits, i la meva filla gran realment els esperava. O més ben dit, esperava l'àngel. Un àngel distret, que anava recitant el seu paper amb "xuletes" sota la faldilleta angelical. Oblidant-se de per on havia de sortit d'escena i de l'escena. Un àngel realment poc "professional" però molt servicial. Realment tot un cas, que va calar a molt nens, entre ells la meva nena de ja 5 anys.

Aquest any, l'escenari, la posada en escena, els diàlegs, tot eren molt millors. Ben cert, que el canvi era a millor,... i va arribar la prova de foc: l'entrada de l'àngel St. Miquel. A pas del ball de l'àliga de la ciutat, feia la seva entrada, acompanyat de tres angelets, deia el seu discurs, amb més o menys gràcia, i res més.

Tot un any esperant els pastorets, per tornar a riure i disfrutar d'aquell St. Miquel que només li faltava dir "Oh, Betty", amb to planyider com en "n'hi ha que neixen estrellats", i res. Uns pastorets millors, però la part cómica i més esperada per molts, abolida...

Al sortir del teatre, el silenci es va fer en la meva filla, i a l'arribar a casa, ja no va popder més, i sortint del cotxe va esclatar a plorar, descepcionada. Ella VOLIA el seu àngel pataner i maldestre. Volia riure amb ell, i disfrutar amb les seves ficades de pota mentre llegia "d'estranquis" les seves línies.

Poques vegades es tan senzill fer feliç a una nena, com fer-la plorar desconsoladament.

P.D. La imatge no és de la represnetació d'ahir. Que consti.